PlanaPuig

|

Paraules de moli a Peret Plana Puig


Peret Plana, exposició homenatge a la galeria Arcadi Calzada

Les obres pictòriques tenen llenguatge propi. Si poguéssim veure el global de la pintura des dels esgrafiats de les coves prehistòriques fins els mestres actuals i tinguéssim el privilegi de saber llegir aquest llenguatge tindríem davant nostra una història de la humanitat. La pintura és un llenguatge escrit amb el pinzells. Una història sense anècdotes. Sense guerres, ni reis, ni emperadors, ni dictadors (que a vegades, també). Sobretot una història de cultures. La més important de totes les històries Les pintures parlen d’un temps i d’una societat determinades i a partir d’elles es pot reconstruir la història de l’home. És un llenguatge, el de la plàstica, comparable al de la literatura,  la música… i al de qualsevol de les manifestacions de l’esperit que els humans hem anat cultivant. Per això és essencial i absolutament prioritari a l’hora de parlar de la importància d’una obra, preguntar-nos si les teles que mirem representen, ens expliquen, un temps, un país i una societat. A partir d’aquí és evident que l’art precisa d’altres premisses per assolir un paper de privilegi i merèixer un lloc en el llibre de la història. Però si aquesta primera i essencial condició no es dóna podem començar a qüestionar-nos el seu interès.

El món que ens proposa en Pere Plana, és fàcilment identificable amb una època ben determinada de la nostra petita història, sense que aquesta adjectivació sigui cap menyspreu, doncs són les petites històries, les que conformen el gruix de la gran història de la humanitat. En Pere, ens aporta el testimoni d’uns personatges impossible ja de trobar dins la nostra societat. Absolutament entranyables són els retrats d’aquests éssers, a vegades deliciosament tocats de l’ala, que vivien en una societat que els estimava, els respectava i els feia seus i els hi donava vida. Avui en el món demencial que hem construït seria inviable la seva presència a i és gràcies a l’obra plàstica d’en Peret que els podem recordar els que els vàrem conèixer i imaginar els que no. És, especialment per aquest vessant testimonial que ens interessa aquesta pintura i perquè en Pere no és va limitar a fer-ne un retrat físic si no que va copsar allò que cada un tenia sota la pell i que eix en cada pinzellada. El temps que és un jutge inapel·lable, afegirà o traurà altres aspectes que avui inevitablement per falta de perspectiva són difícils de definir.

Pels olotins, amics d’en Peret la creu d’aquesta mostra, és l’absència de l’amic. La creu és saber que sortirem al carrer i no sentirem la seva veu poderosa que ens crida, que entrarem a l’Orfeó i no hi serà. Que ja mai compartirem un vas de vi amb ell, ni tornarem a sentir els seus acudits. La creu és que amb la seva absència i la d’altres com ell, estem liquidant un temps que també és el nostre. Per sobre de l’actor de teatre i del pintor, hi havia un olotí de soca a arrel. Estimava aquesta terra i la seva gent, fins al punt que a vegades penso que va viure sol per poder viure amb tothom.

moli